No pensar mal

El mestre digué: «Dels tres-cents Poemes, un vers que els cobreixi tots seria el que diu: “no pensar mal”»
Una petita frase que resumeix tota la saviesa dels tres-cents Poemes, “No pensar mal”... es diu de pressa. No diu “no pensar malament” sinó “no pensar mal”.
Pensar mal, pensar el mal, pensar coses malignes... Sí però no, pensar mal de forma incomptable... el mal no només es fa, també es pensa, es produeix mentalment.
Pensar mal és dur mal al món, de fet, una cosa que sovint fem i a la qual no donem importància, potser per allò que tenim que el pensament sembla que no tingui més conseqüències que ell mateix. El mal que pensem, però, queda, no desapareix així com així, roman i actua en una cadena d’eleccions i decisions, es multiplica. El bé també, afortunadament.
Hom se sorprèn sovint pensant mal, o sigui, duent mal al món, o no s’hi sorprèn, perquè no ho veu. En el fons la cosa seria adquirir una visió bona del món per a poder pensar bé enlloc de mal. Però, com no pensar mal, si veiem mal?
M’ha vingut al cap allò de la teoria d’Evagri, que cal fer el bé per poder adquirir una visió correcta. Cal la pràctica del bé per poder pensar bé, per adquirir un coneixement autèntic de la realitat.
En fi, hi hauria de pensar més suposo... No pensar mal, en tot cas, sembla que és quelcom important, quelcom en que cal esforçar-se. Cal no dur mal al món.

El conflicte...

El mestre digué: “Oint causes judicials, jo sóc igual que un altre. El que cal és que fer que no hi hagi causes”

L’home just no busca tant de solucionar problemes com que no n’hi hagi... sembla evident, però sovint valorem més allò que no pas això, i invertim grans esforços en una cosa sense ocupar-nos de l’altra.
Allò que cal, certament, és afavorir una ètica que no dugui al conflicte, una certa ètica de la reconciliació diria jo. Evitar el conflicte sempre és l’opció tinguda per dèbil, és l’opció poc vistosa, potser perquè al món ens movem molt pel conflicte, però si, en la mesura del possible, hom comença a valorar més l’absència de conflicte que la victòria, i això es dugués a nivell social... Bé, la veritat és que no sé què passaria, perquè no ho hem provat mai (si més no des que tenim escriptura per anotar els resultats)... ni Confuci ho va veure, i és per això que la frase té un punt de lamentació.
El conflicte potser sigui inevitable a la nostra vida, però tant com el conflicte em sembla que ho és, i ho serà sempre, la lamentació pel conflicte. I això, ja deu voler dir alguna cosa.

La via de la justa mesura

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.

Solidaritat i partidisme

Seguint amb les sentències de Confuci:
“L’home virtuós és solidari però no partidari, mentre que l’home pusil•lànime és partidari però no solidari”

Continuem amb la virtut. Característiques de la virtut... la solidaritat no partidària...
Més o menys tot n’hem fet l’experiència d’això. Hi ha gent que té la capacitat de fer-se solidari amb les dificultats, o les il•lusions d’altri, que se’n fa partícip, i que pot arribar a fer-se solidari fins dels seus enemics.
Ser partidari és diferent, ja que no podem ser partidaris dels nostres enemics; i més encara qui només pot ser partidari i no pot ser solidari, és més un perill que una ajuda.
Des del meu pobre punt de vista, la vida pública del nostre moment i espai té massa partidisme i poca solidaritat. Potser sempre és així a tot arreu, però jo ho veig ara i aquí. És cert que ser solidari duu a menys acció que ser partidari, perquè la solidaritat vol ajudar sense perjudicar, mentre que el partidisme no en veu la necessitat.
En certa manera, la solidaritat és el pas següent de fer de l’altre proïsme. Si faig de l’altre el meu proïsme, m’hi hauré de fer solidari, perquè l’entendré com una sola cosa amb mi. Això duu a poques victòries, però a molts èxits.
Com a detall, per a Confuci, la solidaritat és pròpia del fort, virtuós, mentre que el partidisme és propi del feble, pusil•lànime. I tanmateix de cara al món, sembla fort el partidari i feble el solidari... Tindrà a veure amb allò de St. Pau, que quan sóc feble és quan sóc realment fort? Tot plegat m’ha fet recordar quan cantem “Sant Fort, tingueu pietat de nosaltres”, davant de l’home més feble i humil que hi ha hagut, i més profundament solidari amb tothom.

De nou Confuci

Fa uns mesos que, una mica com puc, he llegit algunes coses sobre Confuci i el confucianisme. El que més m’ha interessat és que sigui una filosofia tant antiga i tant viva ( http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7171000/7171432.stm ), que ha estat l’ànima d’una cultura tant important, que busca de procurar una vida bona tant a nivell personal com social, i que no presenta cap problema alhora de fer-la servir en la pròpia vida cristiana. Comprenc que considerar la longevitat com una virtut pot sorprendre, però jo sóc dels que seguim creient que si quelcom fa 2500 anys que va endavant i no està en crisi, cal prendre-ho en consideració seriosament.
Com que havia pres la determinació d’escriure cada setmana alguna cosa al blog, però, últimament, la inventiva em fallava, he pensat reflexionar cada setmana sobre un aforisme de Confuci; reflexionar sobre un aforisme de Confuci per escrit, que no vol dir comentar-lo, només vol dir llegir-lo des de la meva cadira…

“Els homes virtuosos mai no estan isolats, estan veritablement voltats de proïsme”

Malgrat que em costa entendre amb exactitud què devia voler dir virtut per a Confuci, si penso, i crec que puc pensar, que alguna cosa a veure deu tenir amb el que entenc jo per virtut, ja que el traductor ho ha dit així… doncs em ve al cap que, segurament, ser virtuós deu incloure saber convertir els del voltant en proïsme. El virtuós no està mai sol perquè reconeix en els del voltant un altre significatiu.
Molta gent es queixa de solitud, d’experimentar una gran solitud, fins i tot amb una vida social animada. Potser sigui la manca d’aprofundiment en la virtut que ens fa estar tant sols, i no perquè estiguem aïllats, sinó perquè no sabem reconèixer els altres… i no és que no els sapiguem reconèixer, és que no els podem reconèixer per manca de virtut. Estar envoltats de proïsme, ço és, estar envoltats d’homes significatius per a mi, és quelcom desitjable, sens dubte, és el contrari del homo homini lupus, és un inici del Regne del Cel…

Les pors polítiques... i d'altres...

Les nostres pors ens defineixen força, són un element que, amb la deguda interpretació, ajuda a conèixer-se un mateix. Si hom mira de dur una vida monàstica honesta se n’adona, però no és de monjos de qui parlo, sinó de polítics.

Sense entrar a analitzar la situació de la “classe política” del país (m’encanta l’expressió, és com la perversió de la democràcia...), si hom mira les pors que manifesten s’adona de la mena de gent que ens governa, i no ho dic en un mal sentit.

Fa uns dies pensava que la dreta tendeix a tenir por de les conspiracions, en parlen molt de les conspiracions: hi ha una conspiració per eliminar el castellà de Catalunya, que d’altra banda gaudeix d’una salut de ferro; hi ha una conspiració del govern contra el PP; Lenin va enfonsar l’Imperi del Tsar conspirant.

D’altra banda, la gent d’esquerres tendeix a témer el contrari. Rarament temen una conspiració, malgrat que a vegades la pateixen; ells temen la propaganda, la difusió general d’unes idees, l’escola catòlica, musulmana o de qualsevol mena que no sigui l’estatal (quan governen, es clar), temen les identitats diferenciades però no minoritàries (les minoritàries les promouen de fet).

Com deia, les nostres pors ens ajuden a conèixer-nos, però les pors dels altres, mirades amb distància, ens ajuden a conèixer-los. Aquesta gent de qui parlo, mirada massa fredament fa por, sobretot quan penses que exerceixen efectivament el poder públic, però mirada amb afecte, fins i tot fa somriure, perquè viuen espantats d’allò que ells mateixos farien, o fan, als seus oponents més que no pas del que farien, o fan els seus oponents a ells... fa gràcia tot plegat.

Si ara pogués allargar-me parlant de les pors eclesiastiques... són el mateix: els conservadors temen les conspiracions (val la pena llegir les teories conspiratives sobre el doble de Pau VI, per exemple... ni Agatha Christie...) que volen acabar amb la fe, com si depengués d'això...; i els progressistes temn les campanyes dels conservadors a favor del llatí...

Un sant monjo de Montserrat diuen que deia que, generalment, nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ens permet d’experimentar en nosaltres allò que critiquem en els altres... Suposo que per aquí va la cosa, perquè els més grans conspiradors són els qui sempre veuen conspiracions a per tot, i els qui pitjor se serveixen de la propaganda, temen sempre la propaganda dels contraris...

La cena que recrea y enamora...

Després d’un mes m’hi torno a posar. El meu improbable lector, m’ho sabrà perdonar.
San Joan de la Creu, en una frase que no és una frase perquè no té verb, del Cántico Espiritual, després de les tan comentades música callada i soledad sonora, parla, i això ho comenta poca gent, de la cena que recrea i enamora.
El cas és que, deixant de banda referències eucarístiques, parla d’una cena que recrea y enamora, de la qual cosa se’n treu que els sopars, els àpats, són, o poden ser, llocs de recreació i d’amor, és més, que això de menjar és un acte de recreació d’un mateix i de relació amb els altres.
Fa unes quantes setmanes em vaig descobrir menjant en un local d’entrepans, en una taula diminuta, envoltat d’altres individus que feien el mateix a les seves respectives taules diminutes, i em va venir al cap, tot i que dinava, el vers de St. Joan de la Creu. Vaig pensar que menjar està tornant a ser un acte animal, purament animal, vull dir. Aquell local, i molts locals, són plens de gent que mengen, però a les mateixes cases, sovint no es menja en comú, senzillament es menja el mateix, o no.
Jo sempre he viscut en ambients on l’àpat formava part del “protocol diari”: a casa hi havia un àpat familiar diari, de la família nuclear, i un parell d’àpats familiars amplis el cap de setmana, a la residència d’estudiants sopàvem “comunitàriament” cada dia, i al monestir... bé, al monestir l’àpat és equivalent a l’ofici. Són maneres força diferents de fer les coses, entre la més formal del monestir i la més informal de casa, però a tots els grups es veu aquest acte com a fonamental pel mateix grup i per als seus membres: és bo per a un mateix, recrea, y per a la relació, y enamora.
A vegades ho es pregunta què passarà en un món així. Sempre, es clar, queda allò que, en el fons, els qui hem perdut les cenas que recrean y enamoran, som els occidentals, i encara no tots, que al món la gent encara té seny i menja en comú... però aleshores em ve al cap un altre problema, de si la sobreabundància d’alimentació, i l’escassetat per altre banda, hi tenen alguna cosa a veure... Però això ja és un altre problema...